Vaig néixer a Bellpuig fa 47 anys. Tinc dos fills, un de vint-i-cinc i un de nou anys. Vaig intentar ser advocat però ho vaig deixar després de tres anys, i sort que ho vaig fer, perquè amb els anys me n’he adonat que tinc fòbia a la burocràcia. Vaig canviar dret per psicologia i em vaig anar introduint i especialitzant en la psicologia gestalt, que interpreta els fenòmens com unitats organitzades i estructurades que formen un sistema. Actualment codirigeixo l’Institut Gestalt.

Estic content d’haver anat trobant els camins que després he recorregut. M’agrada la lectura en general i la poesia en particular. Crec que hi ha dos pecats a la vida: no donar el que tens i donar el que no tens.

Primer de tot m’agradaria situar el marc de referència de les constel·lacions organitzacionals, que se situa en el coneixement sistèmic aplicat a l’àmbit de les famílies i dels sistemes no organitzacionals. Un cop contextualitzat el seu origen, es pot dir que les constel·lacions el que fan, explicat d’una manera molt senzilla i molt ràpida, és proveir d’un diagnòstic molt precís sobre com està construït i configurat un sistema concret i de la posició i de l’índex de benestar que tenen les persones que hi participen. Aquest diagnòstic pot contestar potencialment a preguntes sobre el sistema en general, sobre si una persona està en el lloc adequat, sobre si l’intercanvi entre donar i rebre és l’adequat, sobre si es respecta un cert ordre que fa que les persones s’hi sentin bé, sobre si un projecte tindrà força i energia per poder-se desenvolupar, etc. Tot això es pot observar d’una manera molt ràpida, perquè en realitat una constel·lació no té res a veure amb els astres, sinó que una constel·lació és una representació d’un sistema concret, en un espai concret, a través d’altres persones que representen a les persones i els equips que intervenen a la vida real en el sistema que volem diagnosticar. En resum, és com una forma de pensar emmarcada en un espai concret que ens dóna una imatge que té molta força. Vaja, és allò tan vell que una imatge val més que mil paraules.

Exacte, quan la persona que coneix el sistema real analitza com es configura la seva imatge, observa com les persones que participen en la seva representació a vegades aporten informacions que s’assemblen molt a les que aportarien les persones que participen a la vida real en el sistema representat. Quan aquesta imatge està plasmada, es comprenen molt clarament les dinàmiques que mantenen les dificultats, és a dir, què hi ha que no està en el seu lloc, quins recursos no s’han aprofitat, quins desequilibris no estan contemplats, o assumits, o solucionats. A partir de les evidències que es manifesten, es pot treballar perquè aquesta imatge sigui una imatge ordenada, orientada a la recerca de solucions, al plantejament de metes, a l’aprofitament dels recursos, etc.

Efectivament. Hi ha dos àmbits de felicitat i de patiment que són fonamentals per al nostre desenvolupament personal. En primer lloc tenim la família, que és l’àmbit que més importa i impacta en els nostres afectes. Un segon àmbit és el professional, on també es materialitzen gratificacions o malestars que tenen un fort impacte personal.

En un escenari professional ideal, les persones haurien d’estar motivades perquè fan una feina que els agrada, perquè aquesta feina és útil i té sentit i perquè el marc relacional en què es produeix és equilibrat.

Paradoxalment, funciona millor quan les persones que representen un sistema no en són membres, perquè no hi tenen una implicació personal. Moltes vegades el que ajuda a mantenir els problemes és les idees, les creences i les teories que tenen les persones implicades sobre l’origen del problema i l’orientació de les solucions. És a dir, el que fem la majoria de les persones és mirar de resoldre els problemes, creant una idea, mirant d’explicar-los, creant una teoria del perquè dels problemes, i aquesta teoria tendeix a mantenir-los i no a solucionar-los. Si són les persones d’un sistema que es representen a si mateixes, és fàcil que es moguin en el nivell de la idea preconcebuda i que no hi aportin una mirada fresca. És per això que és important la mirada externa que permet desplegar dinàmiques no directament implicades amb el problema que es tracta. En resum, si hi ha les persones d’un sistema es pot fer alguna cosa però és millor que vingui una persona del sistema, la que té el problema, o la inquietud o la pregunta, i que la constel·lació es faci amb d’altres persones no implicades directament amb el sistema.

Això és absolutame nt cert i és que els nostres escenaris personals els portem a tot arreu i, per tant, també els portem a l’organització on treballem. A partir d’aquests escenaris personals anem desenvolupant xarxes de relacions en el treball, que són una benedicció quan són sinèrgiques i sumen, però que poden ser un veritable infern quan són malaltisses i es basen en jocs psicològics i en manipulacions. Realment és un fet que normalment s’obvia, però que a la pràctica, en parlem o no, es produeix.

És per això que a vegades pot ser una mica arriscat fer una constel·lació en una organització, perquè la constel·lació pot posar de manifest relacions molt íntimes i personals que no són públiques. Això ens porta a un altre punt de reflexió. Allò que és té dret a ser. No sé si té dret a transparentar-se, però té dret ser. I si allò que és, que té dret a ser, durant molt de temps no es transparenta, tindrà una influència segura en el sistema on es produeix. I llavors aquesta influència és possible que esdevingui negativa. Això passa igual en els sistemes organitzacionals que en els sistemes familiars, ja que en aquests també hi ha secrets. El que mai no podem oblidar és que els secrets, bo i sent-ho, tenen una presència que es percep.

Honestament, no ho sé. Jo crec que l’eina és bona i molt eficaç i eficient, eficaç en el sentit que realment ajuda i eficient en el sentit que ajuda de manera molt ràpida.

Això sí, cal tenir una mentalitat bastant oberta per incorporar noves maneres de treballar i resoldre els problemes. De totes maneres, si ens fixem en l’àmbit de les teràpies, fa vint anys hi havia un mercat molt reduït. Durant aquest temps hi ha hagut una transformació cultural, un canvi de valors i avui en dia hi ha un procés de recerca i coneixement que atrau a molta gent i que ha fet créixer espectacularment aquest mercat. Avui per avui no sé com evolucionarà la introducció d’aquest tipus de tècniques en el món de les organitzacions, però sembla que es van obrint les mentalitats, i ja comença a haver-hi professionals i organitzacions que s’hi interessen, que volen conèixer-ho i que ho utilitzen per resoldre els seus problemes. Si fem un paral·lelisme amb el món de les teràpies, probablement en els propers vint anys veurem una expansió d’aquestes tècniques en el món de les organitzacions.