La sèrie Pubertat —creada, dirigida i interpretada per Leticia Dolera— emergeix com una aposta audiovisual singular al panorama recent de la ficció espanyola: sis capítols, llengua catalana, rodatge en el context de la tradició de les colles castelleres catalanes, i una temàtica de gran complexitat social.

Pubertat se situa a ple estiu, al voltant de la nit de Sant Joan, dins la cultura castellera catalana: la tradició d’aixecar torres humanes (castells) es converteix en teló de fons simbòlic i real per a l’acció.

Aquesta configuració permet articular diversos eixos danàlisi:

• El pas de la infància a l’adolescència (literalment la pubertat) com un trànsit biològic, emocional i simbòlic: canvi corporal, vulnerabilitat, descobriment sexual.
• La sexualitat adolescent en tensió amb la cultura digital (xarxes, mòbil, exposició), cosa que multiplica els àmbits de vulnerabilitat i de conflicte.
• L’herència generacional de traumes, tabús i silencis familiars: no només allò explícit (l’agressió) sinó allò implícit (què es transmet dels adults als joves).

La comunitat tradicional (la colla) com a estructura de suport, però alhora com a espai de pressió, normes no escrites, jerarquies: com afecten la tradició i la modernitat al món adolescent?

Des d’un enfocament humanista, la sèrie es presenta com un espai de reflexió sobre la responsabilitat compartida : no només de l’agressor o de la víctima, sinó de la família, de l’escola, de l’entorn social, dels adults que acompanyen (o de vegades no acompanyen) aquest trànsit cap a la maduresa. Aquestes preguntes —un nen pot ser agressor sexual?, de qui és la responsabilitat?— obren la narrativa a dimensions ètiques profundes.

Algunes són:

• Pubertat, corporalitat i sexualitat

Un moment de trànsit en què el cos es transforma, la sexualitat s’obre, es manifesta o es confon, i la vulnerabilitat s’accentua. La sèrie convida a pensar la sexualitat adolescent com una cosa que no comença i acaba a l’acte, sinó que està imbricada al cos, les relacions familiars, els símbols culturals, l’escola, la xarxa, el silenci. En centrar la trama en un entorn casteller, la corporalitat col·lectiva (els castells) es contraposa a la corporalitat íntima, privada, adolescent. Aquesta metàfora permet veure com els joves són dins un cos més gran (la comunitat), però també lluiten pel seu cos propi, els seus desitjos, els seus límits.

• Herència generacional, tabús i silencis

Una de les línies més potents és la del llegat: no sols de la tradició cultural (els castells), sinó de l’emocional i psicològica. Els adults porten amb ells ferides no tancades, models de sexualitat, de gènere, de poder que són transmesos o retinguts. La sèrie explora aquest pes del que s’hereta —allò visible i invisible— i com condiciona els adolescents en el trànsit cap a l’autonomia. Això implica una invitació a preguntar-nos: què estem transmetent les generacions prèvies? Com acompanyem? On hi ha silenci o negació?

• Comunitat, cos col·lectiu, tradició i modernitat

La colla castellera és una estructura comunitària que revela com la tradició sosté, però també com pot limitar o invisibilitzar. A Pubertad, aquesta tradició serveix de microcosmos per pensar el cos comú i el cos individual, el deure i el desig, allò col·lectiu i allò íntim. També permet reflexionar sobre modernitat: xarxes socials, mòbil, exposició mediàtica, la velocitat de la informació davant de la lentitud de la introspecció i la comunicació autèntica. Les tensions entre norma i excepció apareixen amb força.

• Xarxes socials, exposició mediàtica i consentiment

La denúncia que esclata en xarxes socials és metàfora de les noves maneres de fer públic el que és privat, de la transparència forçada, de la viralitat. Les xarxes funcionen aquí com a amplificadores de culpa, d’escarni, d’abandó, però també podrien funcionar com a espais de visibilitat, de denúncia, de canvi. Parla de la complexitat de l’adolescència digitalitzada, de la realitat que l’educació sexual continua sent insuficient en molts contextos.

La sèrie obre un espai d’empatia i de reflexió: no es tracta de víctimes i agressors irreductibles, sinó de subjectes en trànsit, de famílies que estimen, de comunitats que resisteixen, de cossos que canvien. En lloc de caure a la condemna, s’obre a: entendre, acompanyar, reparar, no només castigar.

La sèrie planteja i ens planteja algunes qüestions:

Com evitar l’estigmatització dels adolescents acusats o la simplificació de l’experiència de la víctima?

Quin rol assumim com a societat respecte de l’educació sexual, el consentiment, l’exposició digital, el cos adolescent?

Aquesta sèrie convida a mirar l’adolescència com un espai vital, ètic i comunitari que ens interpel·la a tots/es —pares, mares, educadors/es, professionals, ciutadans.

Ens situa davant de preguntes incòmodes: com acompanyem els adolescents? quins llegats estem transmetent? com gestionem el cos, el desig, la culpa, l’exposició a l’era digital? I, el més important, com podem construir comunitat des de la vulnerabilitat sense caure ni en la victimització simplista ni en la condemna sense matisos?

La sèrie, en definitiva, no demana respostes fàcils. Però el seu valor resideix exactament aquí: a obrir portes, a posar l’espectador davant del mirall, generar diàleg. En un món que sovint tendeix a polaritzar, Pubertad opta per la tendresa crítica, per la mirada que comprèn sense renunciar a exigir.

Equip de Pedagogia Sistèmica

Per estar informat de l’actualitat, pots seguir-nos a les nostres xarxes: Instagram i Linkedin