La televisió acostuma a ser un gran mirall on veure reflectides les preconcepcions col·lectives sobre diverses qüestions. A l’episodi 5 de la temporada 13 de Els Simpsons, l’entranyable Homer s’ofereix voluntari a un personatge que, amb aspecte estrafolari i dotat d’un pèndol, l’indueix per diversió dels espectadors a prendre la forma d’un gran historiador. Existeixen dos elements sobre aquesta caracterització de la hipnosi que mereixen la nostra atenció. La primera, és la idea que la hipnosi constitueix una pràctica pròxima a la màgia, on poders ocults i sobrenaturals operen a través d’un individu amb capacitats especials. La segona, és que aquesta pràctica, només a les mans d’uns quants, s’utilitza sobre un tercer que, com una massa de galeta, es modela a la voluntat de l’hipnotitzador. Aquesta imatge de la hipnosi, potenciada per la indústria de l’entreteniment, constitueix un prejudici que dificulta la comprensió de la naturalesa de la hipnosi com a eina terapèutica pel desenvolupament personal. Així, de la mà de Milton Erickson, proposem esbossar una imatge més apropiada de la hipnosi com a eina terapèutica.
Què és l’estat d’hipnosi?
Una porta d’entrada útil a la comprensió de en què consisteix la hipnosi és el concepte d’estat de trànsit (trance). Per Erickson, l’estat hipotònic o de trànsit, malgrat tenir una importància cabdal per la pràctica terapèutica, constitueix un estat de consciència natural. Aquest estat, segons ell, es caracteritza, entre d’altres coses, per desenvolupar-se en un estat de consciència sobre nosaltres i el nostre entorn marcadament diferent de la que, de forma usual, operem. Un exemple que pot ser ilustratiu podria ser analitzar com cada matí, agafes el cotxe i et dirigeixes a la feina. Havent fet el mateix recorregut centenars o milers de vegades, arribes al pàrquing de l’oficina i t’adones del següent: has arribat a la teva destinació de forma automàtica, no ets conscient d’haver pensat a cada encreuament la direcció que havies de prendre, ni tan sols, de la infinitat de moviments coordinats que has hagut de realitzar per tal d’arribar amb èxit a la feina. Encara més, potser no ets conscient ni d’on eres mentre conduïes, tant en sentit extern (ara sóc al carrer Blai), ni intern (ara estic pensant en allò que em va dir ahir la meva parella). Aquesta situació, tan poc estranya, apunta al que Erickson entén per l’inconscient.
Aquestes dinàmiques del nostre inconscient, poden generar diverses conseqüències. Primer, l’estat de trànsit no constitueix cap experiència sobrenatural. Per contra, la nostra vida quotidiana és plena d’experiències que doten de contingut intuïtiu aquesta noció. Segon, l’estat hipnòtic en si mateix no requereix cap mag que, dotat de tècniques ocultes, permetin entrar en aquest estat, sinó que en situacions ben quotidianes, on es donen les condicions per certes configuracions de la nostra atenció i percepció interna, poden donar lloc, en diferents graus d’intensitat, a aquest estat hipnòtic. Finalment, l’estat de trànsit no implica pròpiament la negació de la consciència i, amb això, la voluntat de l’individu conscient, sinó més aviat certa modulació o freqüència d’aquesta que, dotada de les eines necessàries, pot ser de gran utilitat a l’hora de treure partit de les potencialitats que resideixen a l’inconscient.
La Hipnosi Ericksoniana com a eina terapèutica
Per entendre en què consisteix la hipnosi Ericksoniana, pot ser útil aprofundir una mica més en la noció de l’inconscient. Erickson identificava l’inconscient com una multiplicitat d’experiències, aprenentatges i disposicions conductuals adquirides al llarg del temps, que fan possible el funcionament automàtic de moltes de les accions que realitzem quotidianament. L’exemple de conduir torna a ser molt instructiu. En un primer moment, aprendre a conduir requereix un alt nivell d’atenció i de coordinació conscient sobre els inputs perceptius i la nostra resposta a aquest. Així, aprenem a frenar quan percebem un risc i, per exemple, fer-ho sense calar el cotxe. Tanmateix, amb el temps desenvolupem les habilitats perceptives i motrius necessàries per a conduir de forma gairebé automàtica, això és, sense un esforç conscient perceptible. Erickson sospitava que el rol d’aquestes disposicions conductuals, la majoria de les quals no recordem, tenen un paper fonamental en la nostra manera d’estar en el món: com ens sentim, actuem, reaccionem… A més a més, entenia que aquest rol del subconscient, tot i ser altament útil, podia donar lloc a maneres rígides d’actuar davant de noves situacions, impedint així l’aprenentatge, el creixement i el desenvolupament. Alhora, Erickson considerava que l’inconscient constituïa una ampla reserva de recursos i creativitat a la qual podíem recórrer per superar els nostres problemes presents. És, en aquesta possibilitat, on la hipnosi com a eina terapèutica entra en joc.
Per entendre com l’estat de trànsit pot servir com a eina terapèutica, és útil fer ús de la noció d’inducció. Si bé és cert que la vida quotidiana està plena de situacions que ens poden portar a un estat similar al d’una sessió d’hipnosi, tanmateix, s’ha de diferenciar l’estat d’hipnosi d’una inducció d’hipnosi. Erickson entenia per inducció un conjunt de tècniques que permeten ensenyar al pacient nous mètodes mitjançant els quals desenvolupar capacitats latents d’aprenentatge i creixement personal. La idea bàsica és que, mitjançant la inducció, el pacient entra en un estat de consciència on pot interaccionar, sense la influència dels seus estats conscients immediats, amb la multiplicitat de disposicions inconscients adquirides, obrint així l’oportunitat a noves experiències i aprenentatges. En aquest procés, contra la imatge de l’hipnotitzador com un director d’orquestra de l’inconscient, el paper de la persona induïda és central.
En aquest sentit, cal destacar la importància que Erickson dona a l’ús de suggestions indirectes en el procés inductiu on predominen les metàfores, històries i exercicis i imaginatius de caràcter marcadament ambigu. Per Erickson, com ja hem esmentat, l’estat de trànsit es desenvolupa en una particular tonalitat conscient on, si bé es promou la despotencialització del jo-conscient, aquest no desapareix. La tasca del terapeuta es mou, doncs, en un equilibri particular entre dos nivells comunicatius: el del conscient i el de l’inconscient, tant de l’induït com d’ell mateix. Una analogia instructiva és la de lescriptor de ficció i lequilibri entre allò escrit i imaginat. La feina de l’escriptor no és imposar, com per art de màgia, un món imaginari en el lector. Per contra, l’escriptor ofereix, mitjançant la paraula escrita, una proposta imaginària que després cada lector prendrà i donarà forma a la seva manera. Tanmateix, la tasca de l’escriptor és precisament la d’oferir una proposta imaginativa tan rica com sigui possible, és a dir, que permeti desenvolupar les capacitats imaginatives latents del lector. I per tal d’oferir aquesta riquesa, el mateix escriptor ha d’acceptar la proposta imaginativa que està construint, és a dir, descobrir i aprendre del món imaginari que està creant. La inducció, a través de la paraula i altres signes (veu, tacte, etc.), pretén dur a terme una tasca semblant a l’inconscient. La tasca de l’inducció, doncs, no és la de modelar, per via imperativa una disposició determinada, sinó dotar de les condicions òptimes perquè nous aprenentatges inconscients puguin emergir.
Xavi Palou Estany i Jan Palou Marín
Formacions relacionades amb la Hipnosi Ericksoniana: