Amb la voluntat de divulgar la mirada humanista i promoure l’autoconeixement i el benestar, l’ Institut Gestalt va obrir les portes amb les jornades “Experimenta”, una invitació a la reflexió pràctica, on a través de tallers vivencials els assistents van poder explorar les diferents disciplines terapèutiques en un espai d’aprenentatge compartit. A banda de donar a conèixer la tasca pedagògica que l’Institut desenvolupa dia a dia, aquestes sessions també perseguien l’objectiu de suggerir un repertori de recursos capaços d’aprofundir en la nostra subjectivitat, i ensenyar-nos a habitar-la des d’una perspectiva més sana i conscient. Així, després d’una setmana d’acollida, l’Institut Gestalt s’obre al món amb la determinació de continuar promovent la mirada humanista i amb la convicció que l’autoconeixement i el desenvolupament personal són camins de creixement i de benestar, no només individual sinó també, i, sobretot, col·lectiu.
Com a epíleg d’aquesta experiència, i amb la mateixa voluntat de pensar la teràpia humanista com una força pal·liativa, capaç d’incidir en el cos social, el passat dijous 15 de juny va tenir lloc l’última sessió programada de les jornades: un conversa emmarcada sota el títol: La mirada humanista com a camí de transformació social. En aquest col·loqui, conduit pel periodista i escriptor Gaspar Hernández, els tres fundadors de l’Institut Gestalt i pioners en l’enfocament humanista al nostre país, Mireia Darder, Joan Garriga i Vicens Olivé, van esbossar diferents línies de pensament en un debat obert amb el públic, on s’explorà com la mirada humanista no només té el poder d’esmorteir quelcom tan profund i inexorable com és la vida, sinó que també pot esdevenir un motor de canvi social.
La conversa es va encetar-se amb una intervenció online a de Tere Batanás i Bet Costa, dues de les veus de les noves direccions d’Àrea de l’Institut, on a tall de reflexió, posaven sota el punt de mira el detriment dels valors implícits en l’humanisme, per acabar subratllant la importància que té la reconnexió amb l’essència humana en l’era de la desconnexió i el compromís amb el propi procés personal i el desenvolupament individual, per contribuir a la transformació de les persones i, per extensió, de la societat en la qual vivim.
Gaspar Hernández i Mireia Darder I Foto: Núria Escribà Planes
En aquesta línia, Mireia Darder, defugint de l’ideal neoliberal humanista i dels discursos que animen al subjecte a optimitzar-se, esquiva els plantejaments tenyits de romanticismes superficials sobre l’autoajuda i impugna l’exigència, el judici constant i la cultura de l’esforç com a trets distintius de la nostra societat que cal superar. D’aquesta manera, suggereix la necessitat d’un canvi de valors que oscil·lin cap a la reconnexió amb els cossos, l’acceptació i la compassió, per aprendre a mirar el món i, sobretot, a nosaltres mateixos/es amb uns ulls més amables. Així és com apunta que “les cures cap als altres comencen cultivant l’autocompassió” i la capacitat d’establir una amistat íntima amb un mateix. Una actitud necessària, també, a nivell social.
Al seu torn, Joan Garriga planteja com el desenvolupament personal sovint s’ha vist ancorat en una excessiva fixació en un mateix i també subratlla el poder de la fraternitat com una insígnia revolucionària clau per promoure una transformació profunda. Sense mai no perdre de vista el valor del treball personal, Garriga planteja que és igualment important aprendre a posar fi a la narrativa del “jo individual” per evitar desenvolupar-lo en excés i acabar caient en deliris de grandesa o egotisme . Per això, apunta que “si ens centrem massa a rescatar-nos a nosaltres mateixos, correm el risc de perdre de vista els altres” i insisteix en la importància d’aprendre a estendre la mà cap als altres. Perquè precisament aquí, just aquí, entre els vincles i l’amor, és on reposa la força més poderosa que ens ajuda a sobreviure en un món cada dia més inclement.
Toambé, en un marc social amb unes taxes d’ansietats, desordres i depressions creixents, Garriga assenyala que no cal més pal·liatius, sinó anar a buscar les causes d’aquest fracàs social i replantejar la forma en que vivim: “no necessitem més psicòlegs, sinó qüestionar el funcionament dels fonaments de la vida”. Perquè un món que admet la necessitat d’un gran nombre de psicòlegs és un món que confessa que no va bé, que no afavoreix la salut i el benestar de les persones… “Hem posat tant èmfasi a l’individualisme que hem comprat la falsa llibertat a costa de desvestir-nos de protecció dels altres”. Davant d’aquest escenari, Garriga insisteix que només podem fer front a la vida amb un teixit sòlid d’enllaços, on tingui lloc l’empara, l’acolliment i l’abric d’un grup significatiu de pertinença, una xarxa segura d’amor.
D’altra banda, Vicens Olivé posa l’accent en una profunda reflexió sobre l’autoconeixement com una via de comprensió dels mecanismes que tenim per sobreviure. Però matisa que, arribats a cert punt de la nostra evolució, quan ja coneixem les dinàmiques de la vida, alguns mecanismes queden obsolets perquè ja no necessitem alimentar aquestes estratègies de supervivència. Enlloc d’això, Olivé ens convida a deixar-nos caure en el buit de la pròpia essència, a deixar-nos portar pel flux de la vida i, citant el creador de la Teràpia Gestalt, Fritz Perls, ens recorda que “no fa falta empènyer el riu, perquè aquest flueix per si mateix”. Amb aquestes paraules defensa una forma de vida sense pretensions, conduïda per la senzillesa, que no simplicitat.
Gaspar Hernández, Mireia Darder, Joan Garriga i Vicens Olivé I Foto: Núria Escribà Planes
Entre aquest encreuament d’idees, Olivé afegeix que la mateixa vida és intrínsecament canviant, un axioma immutable sostingut per la teoria del canvi. Tanmateix, “la transformació és una elecció personal, un acte d’autoconsciència i responsabilitat” que implica la capacitat de guiar i orquestrar els processos de canvi. Recollint i subscrivint-nos a aquestes paraules, des de l’Institut Gestalt volem continuar convidant a les persones a assumir el timó de la seva pròpia evolució, a traçar un camí de transformació que ens faci créixer en el terreny individual, però sobretot que s’erigeixi com un símbol col·lectiu d’enteniment i de comprensió entre tots nosaltres. Perquè, tal com ressalta Garriga, les persones, com una membrana protectora, són la nostra segona pell que ens abriga i ens escuda contra els cops de la realitat.
Així doncs, amb la determinació que, per moltes ferides que ens estrebi la vida, aquesta també ens ofereix un bast entramat de possibilitats per guarir-nos, des de l’Institut Gestalt tanquem aquestes jornades amb la voluntat de continuar esdevenint un espai d’autoconeixement, pensament crític i acompanyament terapèutic on poder aprendre a repensar-nos, sentir i cuidar-nos els uns als altres. Així de senzill, així de complicat.
Núria Escribà Planes