Eines i tècniques de l’enfocament estratègic per a la resolució de conflictes

La resolució de problemes des de l’enfocament estratègic

Tradicionalment, s’ha definit el model estratègic com «l’art de resoldre problemes humans complicats amb maniobres aparentment simples en el menor temps i amb el menor esforç possible». Tanmateix, aquesta definició, tot i que il·lustrativa, no arriba a capturar l’eficàcia que una intervenció estratègica ben estructurada pot demostrar en la resolució de problemes humans. Tampoc reflecteix la riquesa de tècniques i tàctiques dissenyades, elaborades i específicament adaptades per a cada cas, seguint un enfocament lògic i estratègic.

Tot i que al llarg de la història, la humanitat ha hagut de desenvolupar estratègies per solucionar problemes, la formalització del model estratègic va començar en la dècada dels seixanta del segle XX. Aquest enfocament es va nodrir de diverses fonts, incloent-hi els models de resolució de problemes, la teoria general de sistemes, la cibernètica, el constructivisme, l’Escola de Palo Alto, les contribucions de Milton Erickson, la teràpia centrada en solucions de l’Escola de Milwaukee i els diferents corrents europeus de teràpia sistèmica i estratègica.

Avui dia, el model estratègic és àmpliament reconegut per la seva versatilitat i la seva capacitat per impulsar canvis eficaços en situacions problemàtiques de caràcter humà. Tot i que la teràpia estratègica pot ser la seva aplicació més coneguda, és important destacar que no es limita exclusivament a l’àmbit clínic o terapèutic. Aquest enfocament lògic és igualment aplicable a diverses situacions humanes. Per aquesta raó, ha demostrat ser exitós en camps com el coaching estratègic, tant a nivell personal com en equips, així com en l’assessoria i supervisió de processos de canvi.

Característiques de l’enfocament estratègic

• En primer lloc, convé destacar que l’enfocament estratègic es caracteritza per ser eminentment pragmàtic, és a dir, que s’adreça a les conseqüències pràctiques del pensament (no a la mera teoria) i a la seva eficàcia i valor per a la vida. És a dir, provocar un canvi en la direcció desitjada, desemvant una situació que ens paralitza. Per il·lustrar-ho, es pot considerar l’exemple d’una punxada a l’autopista: en aquesta situació podem baixar-nos, mirar la roda, trobar el clau, esbrinar qui el va fabricar, qui el va portar fins aquí, estudiar la trajectòria exacta que ens ha portat a aquest punt, la fricció de l’asfalt, la resistència de l’aire… però fins que un no canvia la roda, no pot seguir: l’enfocament estratègic «canvia “rodes”», estudia els elements que puguin servir de palanca per canviar la situació i el porta a la pràctica, tenint sempre en compte els recursos amb què comptem. I tenint, com a criteri principal l‘eficàcia i l‘eficiència, és a dir, aconseguir el canvi desitjat d’una forma eficaç, però també eficient, això és: en el menor temps i amb el menor esforç possible.

• Així mateix, el model d’intervenció estratègic té com a objectiu prioritari la funcionalitat, ja que els problemes humans són majoritàriament situacions disfuncionals en la nostra vida. Això implica un allunyament de la concepció tradicional del sa o patològic, el bo o dolent, el normal o anormal, en pos d’una funcionalitat, d’un equilibri que anomenem funcional. Aquí podríem posar multitud d’exemples de la vida quotidiana, per què la mateixa situació és un problema per a una persona, però no per a una altra? a quina hora s’ha d’acostar un nen de 4 anys? Quantes vegades és normal cridar a sopar un adolescent? Segur que trobem en aquest grup multitud de respostes com s’explica? per què per a uns pares el “normal” serien les vuit i mitja, i per a d’altres les nou i mitja està bé? Simplement, perquè ambdós horaris són funcionals en les seves respectives famílies. Tenen un problema les persones que no ploren mai? i els que ploren amb facilitat? ¿podem arribar a saber què és el normal, el sa? L’enfocament estratègic busca la funcionalitat, és a dir, la situació que cada persona, cada família, cada sistema humà, viu amb fluïdesa, sense considerar-lo com un problema.

• La pedra angular de la intervenció estratègica: les solucions intentades disfuncionals. El constructe de “solucions intentades” es refereix a les estratègies que la persona o el sistema posa en pràctica davant d’un problema o dificultat amb la intenció de resoldre’l, però que no aconsegueixen el canvi desitjat. La tendència a utilitzar estratègies que, en el curs de la nostra vida, han resultat les més funcionals, en virtut de la seva contínua repetició i a la seva inicial eficàcia, esdevenen gradualment en el nostre model predominant d’actuació enfront de la realitat, estructurant-se com a autèntics guions recurrents que utilitzem, encara que no aconsegueixin els objectius. Des d’un punt de vista estratègic, per canviar una situació problemàtica o de dificultat no cal conèixer el «per què» i les causes, sinó que la intervenció se centra a analitzar com determinada situació es manté en el present. Si prenem un sistema humà, de totes les experiències, malestars, símptomes, alegria, emocions… l’enfocament estratègic, de forma voluntària, no és la història passada, sinó que mira aquí i ara, individualitzant en aquest sistema només les seqüències reiterades entre les solucions intentades i la persistència del problema. El model estratègic se centra en el que les persones i el seu entorn han fet i fan per resoldre els problemes, com es relacionen amb el seu problema, com perceben la seva situació, identificant els intents de solució fracassats i els que han tingut èxit, per després intervenir modificant els primers o potenciant els segons. Per tant, un reductor de complexitat és la identificació i anàlisi de totes les solucions intentades disfuncionals dutes a terme per resoldre el problema, perquè, en la majoria dels casos, són les que alimenten el problema i el mantenen. Per aquest motiu, des de l’inici de la intervenció, un terapeuta estratègic es focalitza a trencar el cercle viciós establert entre les solucions intentades disfuncionals realitzades per la persona i el seu entorn per resoldre el seu problema i el manteniment del problema. La intervenció estratègica se centra en l’aquí i ara, en el funcionament del problema més que en per què existeix, amb l’objectiu d’interrompre el cercle viciós.

• Prioritat de l’acció. L’acció per al canvi és el primer que s’ha de plantejar la persona estratègica. Moure la persona del seu lloc el farà sentir i pensar diferent. No és un enfocament basat en la comprensió. Cap intervenció pot considerar-se vàlida si només fa «comprendre» a una persona els seus problemes sense haver-lo ajudat per canviar-los.

• El triple eix estratègic

Des de la nostra perspectiva, «parlar de comunicació suposa acostar-se al món de les relacions humanes, dels vincles establerts i per establir, dels diàlegs fets i dels monòrquicsque algún dpoden esdevenir diàlegs. La comunicació és la base de la interacció social, i com a tal, és el principi bàsic de la societat, la seva essència. Sense comunicació no es pot parlar de sistema social (Niklas Luhmann)». Per tant, comunicació i relació estan estretament i indissolublement relacionades, ja que tota actitud té un valor comunicatiu. La comunicació es produeix quan dues persones estan en “situació de relació”.

En aquest marc comunicatiu-relacional, s’utilitzen les estratègies necessàries per provocar el canvi desitjat, utilitzant la mateixa lògica que subjau al problema que volem resoldre, mitjançant la creació de situacions casuals programades, que provocaran una experiència emocional correctiva, perquè, finalment, canviï la cognició.

• Eines, tècniques i recursos per a l’excel·lència comunicativa

El model estratègic es caracteritza per utilitzar un tipus de comunicació persuasiva/inductiva que s’ha demostrat efectiva en la consecució del canvi desitjat. De fet, si «tot comunica», com resa el primer axioma de la comunicació humana, la comunicació sembla ser l’única eina d’un agent de canvi per ajudar les persones a aconseguir els seus objectius o, en general, a qualsevol persona que vulgui millorar la relació amb si mateixa, amb els altres i amb el món.

El meu company, Santi Olmo (al qual podeu veure en el primer vídeo), amb qui comparteixo des de la primera edició fa ja 12 anys el Màster en Comunicació i Teràpia Estratègica, té una frase que evidencia la importància de la comunicació en la nostra tasca d’ajuda: «l’excel·lència terapèutica comença i acaba en l’excel·lència comunicativa».

Adela Resurrección