Què porta un nen de tretze anys a matar una nena?
Per respondre aquesta pregunta, Stephen Graham, productor, guionista i actor de la sèrie… va voler construir un relat que portés a qüestionar-nos i reflexionar-hi.
Fruit d’aquesta construcció va néixer la sèrie Adolescència, un fenomen global que ha impactat i ha estat tractada i analitzada en múltiples articles i reportatges per part de periodistes, psicòlegs, mestres, pares, mares, etc.
Molts d’aquests articles s’han focalitzat en el perill de les xarxes socials, els moviments que hi ha i com afecten els/les adolescents. Altres s’han centrat en la solitud dels/de les adolescents davant uns pares/mares no gaire presents pels seus treballs i ocupacions…
Però s’ha parlat poc del punt de vista que ofereix aquesta sèrie sobre la família de l’assassí. Es parla d’un tema tabú: com afecta i impacta la família o l’entorn d’un agressor/assassí. Ens focalitzem habitualment a la víctima i al seu entorn, però sovint ens oblidem de les altres víctimes, perquè també ho són.
Com es pot emportar o viure amb la culpa que el teu fill sigui un assassí? Com es pot viure amb la culpa constant de no haver fet alguna cosa per impedir-ho? Com afecta la intermitent pregunta de: “Hem estat uns bons pares?”
Un fet com aquest impacta en totes les persones que són a l’entorn de la víctima i del perpetrador. Tots/es són víctimes del que ha passat. Posem-nos per un moment a la pell d’aquests pares… És incòmode, sí… però fem-ho. Sense jutjar-los, intentant connectar amb el dolor tan profund i esgarrifós de sentir-nos culpables del que ha fet el nostre fill, del que no ens n’hem assabentat i no podem creure. Si hi connectes, encara que només sigui un instant, és tan tremendament dolorós que es fa insuportable.
Els pares i mares fem el que podem. Sempre volem el millor per als nostres fills/es. Ens hem trobat amb una societat que ens incita a ocupar-nos tota l’estona: amb els nostres treballs, l’oci, que ens porta a ocupar els/les nostres fills/es amb activitats diverses… I ens hem oblidat del més important, perquè no trobem espai per a això: passar temps amb els/les nostres fills/es, temps de qualitat.
La seva habitació, amb l’arribada de les xarxes socials, ha deixat de ser un espai segur. Abans entraven els llibres, ara hi entren TikTok, Instagram, etc. No es tracta de culpabilitzar les xarxes socials, tenen coses molt bones. Són una eina. Com tot, es tracta de com les utilitzem i què hi ha darrere de cada contingut que consumim.
Aquesta sèrie ha estat, entre altres coses, un fenomen global perquè ens qüestiona a tots/es com a societat. És incòmoda perquè ens torna una imatge molt poc agradable del que passa amb els/les adolescents, del poc que ens assabentem com a adults i del fàcil que jutgem els altres sense qüestionar-nos a nosaltres mateixos/es. Perquè aquest és el veritable triomf d’aquesta sèrie: tots som responsables que un nen de tretze anys mati una nena de la seva mateixa edat.
Tots hem de fer-nos càrrec de com funcionem, examinar-nos i qüestionar-nos si podem canviar la nostra manera d’actuar. No es tracta de culpabilitzar-nos, no es tracta d’aprendre.
Equip de Pedagogia Sistèmica
Per estar informat de l’actualitat, pots seguir-nos a les nostres xarxes: Instagram i Linkedin