Entrevista a Joan Garriga – Sobre els ordres de l’amor

Com definiries les constel·lacions familiars per a algú que no hi està familiaritzat i de quina manera la seva aplicació pot tenir un impacte constructiu en la mediació i la resolució de conflictes dins de les relacions de parella?

Les constel·lacions familiars són un mètode d’abordatge terapèutic en què, de manera escènica i representacional, es poden examinar de prop els conflictes arrelats que no han estat resolts a la nostra història. Aquest enfocament té aplicacions significatives no només en conflictes personals i familiars, sinó també en àmbits organitzacionals, de salut i treball social, on hi ha implicats sistemes. Considero que és un mètode avançat, ja que ens permet, a través d’imatges, entaular un diàleg amb allò tan nuclear del nostre interior que sempre són els vincles i allò que ens connecta amb els altres.

Ens podries explicar què són els ordres de l’amor? Com creus que poden influir en la dinàmica familiar i les relacions interpersonals?

Els ordres de l´amor són un dels conceptes centrals en el marc de les constel·lacions familiars. El seu creador, Bert Hellinger, insistia que l’amor per si mateix no és suficient; ha d’estar canalitzat a través d’un ordre per garantir el benestar a les nostres famílies i vincles. Aquest concepte té arrels agustinianes, derivades de Sant Agustí, i Hellinger el va adoptar per explicar els ordres que cal respectar perquè l’amor es tradueixi en benestar i felicitat en les nostres relacions.

Els ordres de l’àmor més importants són els següents:

El primer estableix que la realitat tal com s’ha de ser respectada, i aquells que formen part de la nostra xarxa familiar tenen dret a pertànyer. Excloure algú pot comportar conseqüències negatives, com quan un individu exclòs després és representat per un altre membre de la família de manera problemàtica, com en el cas d’un nebot que desenvolupa una addicció a l’alcohol després de l’exclusió d’un parent alcohòlic.

Un altre ordre fonamental sosté que les famílies i els sistemes funcionen millor quan cada individu ocupa el lloc que li correspon. Això implica una estructura ordenada i jeràrquica en les relacions familiars, on els pares exerceixen com a tals, els fills com a tals, i així successivament. Fins i tot en casos de separació de parella, és important que tots dos pares ocupin els seus rols de manera adequada.

Bert Hellinger també destaca la importància de l’intercanvi equilibrat entre donar i rebre en les relacions. És crucial evitar desequilibris on un se senti en deute o en posició de creditor. Això vol dir que respecte els nostres pares, els nostres mestres, els adults, hem rebut molt i després ho compensem fent alguna cosa bona amb la nostra vida. Per exemple, el reconegut escriptor Albert Camus, quan va rebre el premi Nobel, va agrair públicament el seu mestre de literatura i llengua, compensant així el suport rebut al llarg de la seva carrera.

Al llibre El bon amor a la parella (2013) , explores com els ordres de l’amor es manifesten en les relacions romàntiques. Quins són els principis clau que guien la cerca duna relació de parella saludable i harmoniosa segons aquesta perspectiva?

A l’àmbit de la parella, els ordres de l’amor tenen una aplicació clara. En treballar amb parelles, ens adonem que, a cada parella, a cada persona, es fan presents molts; som el fruit d’una llarga història de moltes parelles anteriors, de com hem viscut els assumptes a la nostra infància, també d’assumptes adults que no han quedat resolts. Això ens porta a destacar alguns punts clau:

Primer diria que és fonamental abordar qualsevol assumpte no resolt en la nostra dinàmica familiar, evitant deixar persones “indignificades”, ja que aquests atrauen molta energia i atenció.

També resulta crucial examinar les nostres relacions passades, ja que sovint hi ha lleialtats ocultes a dinàmiques prèvies que poden obstaculitzar, impedint que nosaltres aconseguim el nostre propi funcionar. Això vol dir també deixar de repetir, o ser deslleials a la història desfeliç dels nostres anteriors per poder aconseguir vincles més feliços.

Després també és molt important treballar amb el nen que va viure dificultats a la seva infància i que va prendre posicions ja siguin de víctima de perseguidor, de justicier, d’hermètic, d’abnegat, d’espantat perquè de vegades, aquest nen interior – que en algun dels meus llibres ho anomeno tirànic i profètic – pren el govern de la nostra relació de parella i llavors la relació s’omple de dificultats.

A més, no podem passar per alt la necessitat de tancar els cicles i resoldre els conflictes pendents a la nostra vida adulta, com avortaments no integrats o separacions no resoltes, ja que aquests poden obstaculitzar el camí cap a una relació de parella satisfactòria.

A la teva pràctica terapèutica, com identifiques aquests patrons que poden influir en les relacions interpersonals?

En l’àmbit de les constel·lacions familiars, aquests patrons i aquestes implicacions que tenim i que dificulten el benestar a la parella es fan visibles quan la pròpia constel·lació ho mostra. De vegades, es mostra que un té dificultats per prendre el seu lloc de parella perquè segueix sent massa fill de sa mare i no dóna prioritat, per exemple, a la seva parella. O quan un repeteix el guió d’una àvia enutjada perquè l’avi el va tractar malament i aleshores la dona se sent enutjada amb la parella en nom de la seva àvia. Aleshores a les constel·lacions es fan evidents les trames que ens lliguen i ens impliquen i també es crea la possibilitat i l’espai perquè aquestes trames no només quedin a la vista conscienciades, sinó també resultes i que la persona integri moviments de vida i de relació diferents.

Com abordes la qüestió delicada de l’equilibri entre el respecte per la cultura i les tradicions familiars i la necessitat de promoure canvis que afavoreixin la salut emocional i el benestar dels individus i les famílies?

La majoria de les persones mantenim lleialtat al nostre codi cultural i familiar d’origen en què hem crescut i hem fet aprenentatges que estan interioritzats al nostre cos sanguini, la nostra manera de ser i de funcionar. De vegades, però, sorgeix un desafiament en una parella quan tractem de compartir la vida amb algú que prové d’un context cultural i familiar diferent del nostre. Anteriorment, les parelles solien formar-se amb individus d’entorns propers, amb qui compartien similituds en termes culturals, familiars i fins i tot religiosos. Tanmateix, actualment les parelles són més diverses, amb codis culturals molt diferents. Per tant, de vegades es requereix un treball personal profund per transcendir aquests codis i creences arrelades a la nostra família i societat, i així poder construir junts un nou codi compartit.

Un exemple és quan dues persones de diferents religions o països decideixen unir-se. En aquests casos, és important no sols ser compatibles en termes naturals, sinó també estar disposats a adaptar-se i superar les diferències culturals i familiars. Això implica un desenvolupament personal significatiu que de vegades s’assoleix i d’altres vegades no, però quan s’aconsegueix representa un gran avenç en la relació.

Consideres que els ordres de l’amor i les constel·lacions familiars es poden aplicar més enllà de l’àmbit terapèutic, per exemple, a la resolució de conflictes socials oa la gestió d’equips de treball? De quina manera?

Les constel·lacions familiars tenen una àmplia gamma d’aplicacions. Potser el més reconegut sigui en l’àmbit psicològic i terapèutic, on es fa servir per resoldre conflictes relacionals, assumptes de parella, amb els pares i trastorns psicològics en general. Tot i això, el seu ús s’ha expandit a altres camps amb el temps. Inicialment, es va aplicar al camp de la salut, sota la premissa que les malalties poden tenir arrels en traumes no resolts o en dinàmiques familiars poc clares o ordenades.

Posteriorment, es va descobrir que les constel·lacions poden ser útils en entorns organitzacionals, on sovint hi ha trastorns i desordres que no són evidents a simple vista. Aquesta tècnica pot proporcionar claredat i orientació cap a solucions efectives a l’àmbit laboral. També s’està utilitzant a nivell social, especialment amb persones en situacions de marginalitat o patiment, així com amb nens en institucions que busquen pares adoptius.

En l’àmbit jurídic, especialment a països com el Brasil, s’està implementant cada cop més per resoldre conflictes legals, especialment en casos de separacions i divorcis, amb l’objectiu de reduir els litigis i augmentar les possibilitats d’una conciliació amb èxit.

Després també com una cosa incipient apareix el que podríem anomenar constel·lacions polítiques. En un àmbit més ampli, la política és un joc de forces i sistemes que necessita tenir molta claredat, així que alguns líders també s’acosten per pensar assumptes difícils des de la metodologia de les constel·lacions.

Podríem dir que les constel·lacions ens permeten apropar-nos a un pensament profund sobre els temes que ens incumbeixen d’una manera molt ràpida i permet també generar claredat sobre moviments de solució a problemes molt enquistats en tots aquests àmbits que podríem dir que són els àmbits de la vida mateixa.

Quina és la teva opinió sobre la integració d’enfocaments terapèutics, com ara la teràpia sistèmica i les constel·lacions familiars, amb altres enfocaments psicològics més tradicionals? Com creus que aquesta integració pot enriquir la pràctica clínica?

Les constel·lacions familiars són perfectament compatibles amb qualsevol enfocament terapèutic. De fet, tenen molt de sentit dins d’un procés terapèutic, ja sigui des de la perspectiva gestàltica, psicoanalítica, humanista o cognitivoconductual. Així que de vegades un impuls per mirar aquests assumptes tan nuclears dels vincles; estimula i afavoreix amb més força un procés terapèutic que apunta necessàriament a posar-se en pau amb la nostra història personal ia comprendre que alguns dels nostres símptomes tenen molt a veure amb desordres de les nostres trames familiars i relacionals.

En particular, pel que fa als enfocaments humanistes, els conceptes fonamentals són molt semblants. A les teràpies humanistes, preval una orientació integradora que podríem anomenar psicoteràpia copulativa, ja que busca incloure i integrar tots els aspectes de la nostra experiència per poder-lo governar. Això difereix d’un enfocament disjuntiu que se centra a enfortir les veus del “jo” amb què ens identifiquem, mentre deixa a l’ombra aquelles parts de nosaltres amb què no ens identifiquem. Aquest enfocament pot perpetuar la lluita interna que és lorigen i la matriu de molts trastorns psicològics.

Finalment, quina és la teva visió per al futur de les constel·lacions familiars i la seva integració al camp de la psicoteràpia? Com esperes que evolucioni aquesta pràctica els propers anys?

Sobre l’evolució de les constel·lacions familiars, puc dir que han passat 25 anys de desenvolupament continu, almenys en l’àmbit hispanoparlant. Aquest moviment va tenir el seu inici fa 25 anys, el maig del 1999, quan Bert Hellinger va visitar l’Institut Gestalt de Barcelona, ​​fet que va marcar l’inici d’un creixement geomètric sense precedents. Ha estat una progressió sorprenent que ha portat aquest enfocament terapèutic a assolir una popularitat considerable. I crec que la seva popularitat es deu a la seva eficàcia ia la seva capacitat per proporcionar una nova perspectiva i claredat en àrees que abans es percebien com a críptiques o poc clares.

Ningú no pot predir amb certesa com evolucionaran les constel·lacions en el futur. Tot i això, m’atreveixo a imaginar que per a l’any 2050, les constel·lacions s’hauran subtilitzat s’hauran arrodonit, però que continuaran sent molt presents, molt vigents perquè continuaran tocant els assumptes nuclears que configuren la realitat d’un ésser humà, que no deixen de ser els assumptes dels moviments del cor: del que ens uneix als altres, dels que ens desconnecta de l’amor, del dolor… que són els llocs primordials on apunta el treball de constel·lacions.

En aquest vídeo, Joan Garriga, cofundador de l’Institut Gestalt aprofundeix en les Constel·lacions Familiars i els ordres de l’amor.