Comencem amb una pregunta fonamental: Quina és la definició precisa de l’addicció i quins són els tipus d’addiccions més comunes en els nostres temps?
Existeixen diferents definicions d’addicció en la literatura científica. L ‘Organització Mundial de la Salut la defineix com una malaltia física i psicoemocional que crea dependència o necessitat cap a una substància, activitat o relació. El DSM-5 (Manual Diagnòstic i Estadístic de Trastorns Mentals) estableix uns criteris que ens poden ajudar a generar un diagnòstic d’addicció en funció de la substància i la gravetat del patró de consum.
Oriol Romaní proposa una definició que a mi em sembla especialment interessant, referint-se a l’addicció com un “conjunt de processos a través dels quals s’expressen certs malestars més o menys greus, que poden tenir causes diverses (així com altres manifestacions) on el símptoma principal de les quals seria l’organització del conjunt de la vida quotidiana d’un individu al voltant del consum, més aviat compulsiu, de determinades drogues”.
En els últims temps, veus com les del Doctor Gabor Maté en els seus llibres i conferències o Johan Hari (qui ho resumeix molt bé en la seva TED Talk “tot el que creus saber sobre l’addicció està malament“), apunten a l’addicció com un procés de desconnexió, de nosaltres mateixos i del món.
D’altra banda, és important no perdre de vista la perspectiva sistèmica i transgeneracional del fenomen de l’addicció. En la meva experiència professional de més de 20 anys treballant en presons i a la Comunitat Terapèutica amb persones addictes, l’addicció és un fenomen de regulació no només per a l’individu, sinó també per al sistema. Alhora, es converteix en un llegat familiar que ha traspassat entre generacions i ofereix identitat i sentit de pertinença a aquest sistema familiar, perquè segueix un patró de comportament, una manera de gestionar el dolor i el malestar.
Les substàncies psicoactives o les addiccions conductuals poden ajudar-nos a apaivagar el nostre malestar o a generar-nos plaer a curt termini, però a quin preu paguem veure’ns sotmesos a l’esclavitud de l’addicció?
Sense cap dubte, el consum de substàncies psicoactives ha complert una funció reguladora tant a nivell individual com col·lectiu al llarg de la història. En alguns casos ha facilitat la socialització i la regulació dins dels sistemes familiars. També ha permès avenços i descobriments a nivell científic, artístic i social, a més de ser una eina d’autoconeixement personal, entre d’altres moltes funcions.
El consum es comença a convertir en un problema quan és l’única alternativa que troba la persona per apaivagar el seu malestar, per desconnectar-se del dolor o per sentir el plaer. Aquí és quan podem començar a parlar que l’addicció segresta i aïlla la persona. La desconnecta de si mateixa, de la seva parella, fills, amics, feina. L’organització de la seva vida gira al voltant de l’addicció. Hi ha molts pacients que descriuen l’addicció com a la seva “companya de vida”.
És important tenir en compte que dependrà de la història de la persona, del seu entorn, la perspectiva familiar respecte a les substàncies, la seva situació econòmica i els recursos personals de què disposa, entre moltes altres variables, que l’esclavitud de l’addicció converteixi la persona en algú disfuncional o no.
Hi han molts mites al voltant de les addiccions. A la majoria de la societat li fa por reconèixer que poden dependre d’alguna substància o activitat. Tanmateix, hi ha persones altament funcionals i productives que en són dependents.
No només suposen un risc físic i mental, sinó que les addiccions també poden tenir un impacte devastador en les relacions interpersonals i l’entorn de l’addicte/a. Podries parlar-nos sobre alguns dels efectes socials més comuns que s’observen en les persones que pateixen d’addicció a les drogues, a l’alcohol o ludopaties, etc.?
Els efectes socials dependran, com deia anteriorment, de diferents variables. D’una banda, serà fonamental la bastida psicològica, emocional i social que tingui la persona, i de l’altra, l’estatus econòmic.
El suport familiar, els recursos personals, la vinculació del propi sistema familiar amb l’ addicció, els factors de risc i protecció, els trastorns mentals associats, la qüestió del gènere, entre d’ altres, són factors que poden determinar que una persona sigui dependent. Així, en funció de les diferents variables, el nivell d’afectació respecte a l’entorn serà més o menys greus, i per tant, més o menys estigmatitzants.
Malauradament, la qüestió econòmica continua sent una variable molt important que condiciona la gravetat de les conseqüències socials. Com menys recursos tingui la persona, més fàcil serà que es vegi embolicada en situacions socials complexes. En els serveis especialitzats en addiccions és freqüent veure persones que han perdut la feina, l’habitatge, que necessiten dels serveis públics per menjar i/o per dormir. En alguns altres casos, la necessitat de mantenir el consum ha empès algunes persones a cometre alguns actes delictius, que els ha portat a viure durant alguns períodes d’internament a la presó.
Cal destacar que, l’addicció també és un fenomen que provoca la desconnexió amb el món i amb un mateix. A més, és freqüent veure en persones amb addiccions que els seus cercles personals s’acaben reduint a aquelles persones que mantenen un estil de vida similar.
Però també hi ha moltes persones que tenen diferents tipus d’addiccions, que no pateixen les conseqüències socials de l’estigmatització, que la majoria d’addiccions suposen. I sense cap mena de dubte, això ho marca, en gran mesura, el nivell econòmic de la persona.
Més enllà que la recuperació de l’addicció pot ser un procés profundament complex, la societat tendeix a estigmatitzar les persones addictes, cosa que dificulta encara més la seva reintegració social. Quin és el paper de la xarxa assistencial, la comunitat i l’entorn social en el procés terapèutic d’una persona addicta?
Quan parlem de persones que necessiten una reintegració social, parlem d’un perfil molt concret, que, probablement, és el més greu i que té més estigma. Tanmateix, hi ha moltes persones addictes en la nostra societat totalment integrades, que mai arriben a sortir del sistema perquè són funcionals.
Ara bé, si ens centrem en aquelles persones que sí que arriben a accedir a la xarxa assistencial, jo diria que el paper principal és el de dignificar les persones addictes, convertint els espais d’atenció sanitària en llocs on siguin tractades amb respecte i compassió.
Alhora, crec que els professionals que treballem a la xarxa assistencial tenim un paper fonamental en els processos amb les persones addictes, i és el nostre objectiusanar el vincle i ensenyar la persona a connectar-se de nou amb si mateixes i amb el món.
Aquesta no és una tasca senzilla en absolut, no només per la complexitat del procés de rehabilitació, sinó també per la manca de recursos per atendre la població addicta. Els professionals de la salut mental i les drogues de la xarxa pública tenen un volum de pacients assignats que amb freqüència sobrepassa amb escreix les possibilitats de fer acompanyaments amb la freqüència i el temps que aquests requereixen.
Però, en definitiva, en un estat ideal, el paper de la xarxa, la comunitat i l’ entorn és el de crear vincle, donar suport, oferir dignitat, acompanyar la persona a incorporar recursos que l’ajudin a mantenir-se abstinent. Així com a elaborar aquells aspectes de la seva història personal, els seus traumes i dols no resolts i incorporar habilitats personals i socials que li facilitin la reconnexió amb si mateix, transitant el seu propi dolor i la reconnexió amb el món a través de generar una nova estructura i en gran part una nova identitat. Aquesta és una tasca vertiginosa, que requereix un gran nivell de tolerància a la frustració, paciència i una mirada molt compassiva per part dels professionals, ja que el nivell de recaigudes en aquest àmbit acostuma a ser elevat.
Sens dubte, les drogodependències i les addiccions estan associades amb comportaments autodestructius i un deteriorament en la qualitat de vida de les persones. Quines eines pot proporcionar la teràpia Gestalt per enfortir l’autoestima de l’addicte/a i promoure l’autoresponsabilitat en el procés de recuperació?
La teràpia Gestalt és fonamental per abordar els assumptes de fons, les ferides d’infància, els mecanismes d’evitació del contacte amb determinades emocions, el reconeixement de les pròpies necessitats i els traumes que han generat l’addicció. D’altra banda, la Teràpia Gestalt pot ajudar profundament a la persona des del seu enfocament de l’escolta del cos i emocional des d’un dels seus eixos principals, l’aquí i ara.
Aquest model ofereix a la persona la possibilitat d’aprendre a escoltar les seves sensacions i les seves emocions, buscant respostes alternatives, incorporant nous patrons per resoldre aquells assumptes emocionals que abans no podia sostenir i tenien una única resposta: el consum.
D’altra banda, en les primeres fases del tractament és molt recomanable combinar el treball terapèutic amb el model cognitiu conductual. Quan la persona està en consum actiu, o en una abstinència recent, és molt arriscat obrir assumptes emocionals de gran envergadura, ja que encara no té una estructura psicològica prou forta com per sostenir-se emocionalment. I revisar les ferides o assumir la responsabilitat dels propis actes, pot ser molt dolorós.
És reconfortant saber que hi ha recursos disponibles per donar suport a les persones que lluiten contra les addiccions. Quines mesures creus que s’haurien de prendre a nivell social per abordar de manera més efectiva els efectes de la drogoaddicció?
La meva resposta en aquest cas és molt simple: d’una banda, més inversió en salut mental i addiccions, i d’una altra, més educació i sensibilització respecte a aquest assumpte.
Com es pot incentivar el diàleg sobre les drogues, les addiccions i les seves conseqüències en la nostra societat? Pot ser l’educació una forma de prevenció?
L’educació és un eix principal que ens construeix com a societat. No obstant això, com altres molts assumptes, les drogues tenen una connotació ideològica, o hi estem a favor o en contra. I aquest és l’error. Les drogues formen part de la nostra història des dels aldarulls dels temps.
El ser humano tiene la fascinante capacidad de asustarse de quién es y, por lo tanto, de negar esa parte adictiva o proyectarla en “los otros”. Crec que el fenomen de la desresponsabilització, en general, és freqüent en els humans, ja que tendim a negar aquelles parts de nosaltres que no ens agraden o ens donen por, com succeeix amb les addiccions. Si acceptem que tots som susceptibles de patir una addicció (substàncies, tecnològiques, conductuals, formatives…) podem crear un model educatiu i de tractament molt més integrador.
Una bona educació emocional és fonamental per prevenir molts problemes relacionals, una bona gestió de les nostres emocions i dels nostres patrons de funcionament.
Així que és clar, l’educació pot ser una manera de prevenir molts problemes, no només l’addicció. Tanmateix, l’educació és una cosa molt més complexa que els missatges que rebem a la família i els tallers que es fan a les escoles. Que és al que ens solem referir generalment per educació.
L’educació necessita incorporar una mirada més àmplia que inclogui factors més profunds que tenen a veure amb qüestions biològiques i vinculars. Aquests factors generen estructures neurològiques en les persones que al llarg del seu desenvolupament condicionaran la seva capacitat d’incorporar o no els aspectes educacionals.
Quins nous reptes enfronten els professionals de l’acompanyament a l’hora d’abordar les addiccions?
El primer de tots és tenir professionals ben formats en l’àmbit de les addiccions, el trauma i l’acompanyament terapèutic.
L’addicció és un problema d’una gran complexitat, és un trastorn que depèn de molts factors i requereix d’un abordatge terapèutic des d’una perspectiva integradora d’aspectes biològics, socials, psicoemocionals i de vegades, espirituals.
És important que un professional que acompanyi addiccions tingui un bagatge personal i professional profund. Cal que tingui els coneixements del fenomen de l’addicció, de les estratègies de suport necessàries, sobretot, en les primeres fases del procés de deshabituació i de com el trauma està íntimament lligat al procés addictiu.
Quan els professionals compleixen els requisits anteriors, és molt més senzill dignificar l’addicte com un supervivent de la seva pròpia història i generar cap a aquest col·lectiu una mirada compassiva que elimini l’estigma que implica patir una addicció. Ha d’estar molt més preparat per reconèixer i sostenir el vincle com l’eina més poderosa per sanar l’addicte.
I finalment, m’agradaria afegir que un altre dels reptes, que en la meva opinió, té l’àmbit del tractament de les addiccions al nostre país, és la integració de tractaments amb substàncies com l’LSD, la psilocibina i el MDMA. Ja hi ha estudis clínics a Austràlia i Estats Units, que estan demostrant l’eficàcia d’aquestes substàncies en el tractament de l’alcoholisme i altres addiccions.
Un dels potencials d’aquestes substàncies, segons indica l’investigador Chris Letheby, és una modificació en les “representacions mentals del jo”. El tractament amb aquest tipus de substàncies, crec que pot ajudar a accelerar processos que es dilaten molt en el temps i que fa que la persona afectada moltes vegades es rigui en el camí, es consolidi l’estigma i la sensació de percepció d’autoeficàcia de la persona disminueixi. Introduir l’ús d’ aquests tractaments en el procés terapèutic podria afavorir la possibilitat de reescriure els relats biogràfics i aspectes de la seva pròpia percepció, accedint a noves possibilitats que defineixin el seu autoconcepte i noves projeccions respecte a la seva vida.
Tere Batanás
Psicòloga. Terapeuta Gestalt. Membre docent de la Formació en Teràpia Gestalt. Membre supervisora de la AETG. Especialista en el àmbit social i de les addiccions.
Formació relacionada:
Formación en drogas y adicciones para profesionales de la relación de ayuda